ALQUIMISTES DE LA ROCA

Ahir vem escalar la Cerdà-Pokorski a la Roca de l'Ordiguer. Cordada de tres amb décades de diferència a l'edat dels components. I el títol del post? Doncs, perquè tant el Joan Jorro com jo feia molt temps que no trepavem però vam donar el callo, tirant del grau residual vem fer-li el rotpunk a la via tot i les condicions molles de les fisures i la pluja a l'últim llarg. Ole los viejos rokeros!!! Ambient alpí, pateo, viote i tempesta per acabar una jornada llarga. Per cert vem trobar casquets d'espits a la via. Felicitats a qui va treure les xapes! Els primers ascensionistes no en van posar, per tant, la cosa està clara! Destacar el segon llarg, el tercer i el penúltim (50 mts de fisura). Aqui us deixo unes fotos de la jornada: Vista des de Prat de Cadí: En Joan i en Pau al primer llarg: En Joan al magnífic segon llarg: El menda al penúltim llarg:

Després de mesos sense tocar roca ni plafó he sortit a escalar. Dos dies intensos on la ment, una vegada més, li ha guanyat la partida a la meva manca de forma física. Just al tornar he rebut un correu d'un amic on em recomenava que em llegis un blog d'un amic seu. T'agradarà el que diu Ignasi, em deia. Ho va clavar. L'article que va escriure aquest amic seu reflecteix la meva situació actual i les meves sensacions vers la escalada: Lo Nuevo en lo Viejo

Per a molts l’escalada és un esport més dintre del gran ventall que ens ofereix el mercat, per altres és una manera de viure. Quantes vegades hem sentit això?, d’un esport, d’una activitat determinada ... El surf és una manera de viure, les motos són una manera de viure, ... Què ens ho fa dir d’una activitat? Entenc que és una manera de viure quan l’activitat es converteix en una eina per al creixement personal. O sigui que t’aporta una sèrie de sensacions, emocions, pensaments, i tot allò que poden copsar els teus sentits que fan que sentis, t’emocionis, pensis i en definitiva evolucionis com a persona. Dintre de l’escalada hi trobem diferents disciplines d’entre les quals sí que n’hi ha que les podem considerar més esportives i d’altres més d’aventura. El que està clar és que en totes la component mental es força important. Algú va dir un dia que l’escalada és un combat. Em va agradar la frase, és del tot encertada. Quan reflexiones sobre un combat, en com seria un

Com que ara no tinc gaire temps per escalar em dedico a recordar ... ;-) A finals del 2005 obriem un parell de vies en aquesta magnífica paret i repetiem la "Ni contigo ni sin ti". Em sembla que les que vem obrir encara no tenen repetició i, la veritat, valen molt la pena. Bé, aquí us deixo les ressenyes i alguna foto perquè veieu la bona roca que s'hi gasta. La Paret en qüestió: El Miquel obrint el segon llarg de "Sant Honorat". El Miquel netejant el penúltim llarg de "El síndrome del Cromanyó". RESSENYES: Accés a la paret

Ahir vam pujar amb en Pau a Santa Fe del Montseny a veure si hi havia sort i es podia escalar. Els blocs estaven molls i vem optar per donar un vol a veure si trobavem algun bloc nou. Com era de preveure es va posar a ploure i vem "llepar" de valent. Vem poder ficar-nos a sota d'un bloc confiant que amainaria però no va ser així, va empitjorar. Així que no va quedar més remei que afrontar la mulladeta amb resignació, humor i optimisme (sempre és millor aqui que enmig de la tàpia). El resultat ... en pilotes a la furgoneta rescatant roba que, per sort, sempre n'hi ha a la furgo. Avui el crashpad encara estava xop.