Escalada de consum

Cada cop més estem veient com l'escalada s'està convertint en un engranatge més dins la roda de consum en la que tots plegats estem abocats i de la que tant costa restar al marge. És evident que la irrupció de les xarxes socials han acabat de rematar la feina i ens trobem amb realitats ben curioses, totes vàlides, evidentment, però que personalment em provoquen certes reflexions.

Per una banda, les xarxes socials inflant egos d'uns i altres i fomentant directament o indirectament una competitivitat que a vegades pot ser la causa de la consecució d'uns objectius esportius inimaginables uns anys enrere. O simplement popularitzant l'escalada i els magnífics llocs on practicar-la de tal forma que ara et trobes gent a tot arreu on anys enrere pràcticament estaves sol. Per altra banda, el creixement exponencial de les sales indoor han posat a l'abast de qualsevol persona la possibilitat de lligar-se a una corda i enfilar-se de forma segura, trobant-nos amb persones que únicament escalen en aquests llocs i que setmana rere setmana esperen el canvi de vies per mesurar-se i competir. Paral·lelament, estem assistint cada cop més a la massificació de sectors i escoles d'escalada trobant-nos davant la necessitat de regular-ne els accessos i fins i tot l'escalada en els sectors.

És una realitat que les sales indoor s'estan convertint en centres socials on compartir, ajudar-se, aprendre..., i on es veuen grans progressions, fins i tot espectaculars pel que fa a la força, resistència...

En els sectors d'escalada cada cop hi ha més gent provant vies. La tàctica de setge és el més estès i és inusual veure escaladors pujant a vista posant les cintes. Sembla que la malaltia del grau s'ha estès i les noves generacions que pugen (no tots) volen penjar a l'insta el que han encadenat, on han estat, com han dormit i què han menjat. Fins i tot ha aparegut el concepte de turisme de rocòdroms. Concepte que és una realitat. 

Per mi la conseqüència més trista de tot plegat és la pèrdua de l'aventura i de viure l'activitat com una comunió amb l'entorn i la persona amb qui la comparteixes. Entenent l'aventura com la immersió en situacions noves, fora de la teva zona de confort i que t'obliguen a prendre decisions noves, creatives, difícils..., en definitiva un impuls al teu creixement personal que t'ajudi a conèixer-te millor, les teves pors, les teves virtuts, els teus somnis, les teves limitacions,...

Avui en dia fins i tot dins la disciplina de l'escalada de més aventura, la via llarga, l'escalada clàssica, pots trobar el track de com arribar a peu de via i el track de la baixada. I si busques la ressenya pots trobar, fil per randa, informació de cadascun dels llargs de la via, i és clar, depenent de qui et dona la informació i com la dona, una escalada que objectivament mirant la ressenya seria d'una dificultat concreta, pot passar a ser una escalada súper èpica i difícil o un passeig. A poc a poc s'està perdent la responsabilitat de llegir una ressenya i prendre, amb les dades que t'aporta, la decisió si hi vas o no hi vas. Evidentment amb l'experiència aprendràs a mirar, no només els graus i l'equipament, sinó també l'any en què es va obrir la via i qui la va obrir.

Per una banda, l'accés a tanta informació (meteorologia, equipament, dificultat de la via, accessos i descensos...) ens pot fer anar més segurs, però per altra ens treu part del component d'aventura i de compromís.

Igualment passa amb els rocòdroms, per una banda, ens poden donar seguretat, ja que ens posen en forma i som capaços d'encadenar un grau concret en aquestes instal·lacions, però alhora pot ser una falsa seguretat, perquè ens pot fer triar vies, sobretot vies de tàpia, que en realitat estan molt per sobre de les nostres capacitats. Aquest és un dels motius, junt amb la poca preparació tècnica, d'alguns dels accidents d'escalada.

Si miro enrere m'hagués agradat tenir totes aquestes instal·lacions per entrenar i haver tingut a l'abast tot el coneixement que hi ha ara sobre entrenaments específics i aplicacions que t'ajuden a planificar entrenaments, etc. No m'hauria agradat tenir les xarxes socials, si soc sincer crec que hi hagués caigut de quatre potes.

Ara bé, no canvio per res de tot això les aventures que em va permetre viure el fet de no tenir informació, ni telèfon mòbil, i viure una època en què més o menys sabies què havia escalat un o altre a través dels llibres de piades dels bars i del boca-orella. 

Escalar a Mont-Rebei era sinònim de solitud absoluta, d'entrar en un temple restringit a una minoria. En aquells inicis el congost no era conegut, només hi anàvem els escaladors. I entraves per la pista, però si plovia ja veuríem si sorties. Molt sovint ningú sabia que estaves escalant allà i potser estaves fent una 1a repetició d'una via o obrint. La sensació d'aventura i de compromís era gran. Crec que això, en l'àmbit de creixement personal, em va aportar moltíssim. Ara veig més complicat que les noves generacions ho puguin viure. I no perquè no vulguin, sinó perquè per viure-ho s'han d'esforçar per generar la situació de compromís i aventura, abans pràcticament escalar era ja sinònim d'ambdues.

Evidentment, com sempre, n'hi ha uns quants que estan forçant els límits i anant un pas més enllà, però si abans aquests quants representaven un 5% de la fauna escaladora ara, ha crescut tant el nombre de practicants, i dic practicants perquè no puc dir escaladors pel que significa per a mi, que ara aquests quants deuen representar un 1%?

La gran majoria, segons la meva visió, s'està perdent ser escalador i està sent practicant de l'esport, ja olímpic, de l'escalada. I sí, viuran l'emoció d'estar penjats d'una corda i vibraran amb les caigudes, socialitzaran en els rocòdroms, coneixeran gent i escalaran en diferents llocs, però molt pocs d'aquests descobriran l'AVENTURA i aprofitaran l'escalada per fer passos de gegant en el seu aprenentatge personal.