REFLEXIÓ

Una cosa tinc clara: Cada moment viscut, cada experiència, et fa ser diferent d'ahir, però cada escalada encara més i com més extrema més diferent. Vull pensar que cap a millor ...

dijous, 28 d’agost de 2008

"Quien tuvo retuvo"

Ahir vem escalar la Cerdà-Pokorski a la Roca de l'Ordiguer. Cordada de tres amb décades de diferència a l'edat dels components. I el títol del post? Doncs, perquè tant el Joan Jorro com jo feia molt temps que no trepavem però vam donar el callo, tirant del grau residual vem fer-li el rotpunk a la via tot i les condicions molles de les fisures i la pluja a l'últim llarg. Ole los viejos rokeros!!! Ambient alpí, pateo, viote i tempesta per acabar una jornada llarga. Per cert vem trobar casquets d'espits a la via. Felicitats a qui va treure les xapes! Els primers ascensionistes no en van posar, per tant, la cosa està clara!
Destacar el segon llarg, el tercer i el penúltim (50 mts de fisura).

Aqui us deixo unes fotos de la jornada:

Vista des de Prat de Cadí:


En Joan i en Pau al primer llarg:

En Joan al magnífic segon llarg:

El menda al penúltim llarg:

dilluns, 18 d’agost de 2008

Sortideta intensa

Després de mesos sense tocar roca ni plafó he sortit a escalar. Dos dies intensos on la ment, una vegada més, li ha guanyat la partida a la meva manca de forma física. Just al tornar he rebut un correu d'un amic on em recomenava que em llegis un blog d'un amic seu. T'agradarà el que diu Ignasi, em deia. Ho va clavar. L'article que va escriure aquest amic seu reflecteix la meva situació actual i les meves sensacions vers la escalada:

Lo Nuevo en lo Viejo

dimarts, 5 d’agost de 2008

dilluns, 14 de juliol de 2008

Escaladors, els Samurais de la roca

Per a molts l’escalada és un esport més dintre del gran ventall que ens ofereix el mercat, per altres és una manera de viure. Quantes vegades em sentit això? d’un esport, d’una activitat determinada ... El surf és una manera de viure, les motos són una manera de viure, ... Que ens ho fa dir d’una activitat?

Entenc que és una manera de viure quan l’activitat es converteix en una eina per al creixement personal. O sigui que t’aporta una serie de sensacions, emocions, pensaments, i tot allò que poden copsar els teus sentits que fan que sentis, t’emocionis, pensis i en definitiva evolucionis com a persona.

Dintre de l’escalada hi trobem diferents disciplines d’entre les quals si que n’hi ha que les podem considerar més esportives i d’altres més d’aventura. El que està clar és que en totes la component mental es força important.

Algú va dir un dia que l’escalada és un combat. Em va agradar la frase, és del tot encertada. Quan reflexiones sobre un combat, en com seria un combat en qualsevol guerra, pots intuir moments que deuen ser claus pel soldat. Aquell silenci previ a l’inici de tot, on caldrà tindre serenor, on hi haurà una rendició plena al moment present i on completament abandones tot pensament i sentiment innecessari i et concentres per donar el màxim, sent absolutament conscient que no és garantia de ser suficient. I arribat el moment, la cridòria, i la lluita. Moments on tant sols lluites i la ment tant sols intervé per executar els moviments de l’espasa, del fusell, per analitzar l’oponent ... són moments que estas fora de tot, no sents res, no dius res, tants sols fas.

Per això es preparaven els samurais. Perquè sabien que sense un control mental adequat senzillament tenien menys probabilitats d’èxit.

A l’escalada passa el mateix.

Moltes vegades hem sentit una serie de tòpics: “A l’escalada si estàs fort físicament ja t’enfiles” o “Per escalar bé has d’estar prim i fibrat” o “Si entrenes fort pujaràs de grau” i tantes d’altres que et fan pensar i adonar-te’n que en el fons no són bajanades, al contrari, haurien de ser premisses bàsiques per a tot escalador, però, i aquí està la gràcia de l’escalada, no són més que frases que perden tot el sentit quan va passant el temps, vas coneixent escaladors i escaladores i veus que no es tant senzill com això.

Quan trobes a un paio que pesa 100 kg i s’enfila pels 6b i fa llargs d’artificial extrem. O aquell que fent escalada esportiva pot caure en un 6c+ i en canvi es passeja pels 6b+ sense corda, amb el risc de matar-se que te. O aquell que al rocòdrom fa uns passos increïblement difícils i en canvi no es capaç de fer vies fàcils a la roca de primer. Tot això et fa veure que a la escalada tot el que prové de la psique, repercuteix i molt en l’èxit de l’objectiu perseguit.


És aquest joc entre cos, ment i ànima el que fa que l’escalada esdevingui un camí d’aprenentatge personal.

El cos com a vehicle físic que suportarà tot l’esforç, articulacions, muscles, tendons, ... totes les parts del cos patiran de valent. Encastaments, xemeneies, diedres, desploms i plaques tècniques posaran a prova la nostra resistència física. Es per això que em de cuidar i alimentar com cal el nostre vehicle físic.

La nostra ment, masses vegades domina a l’home. Per mi, és l’obstacle més gran que té la humanitat avui en dia. Em d’aprendre a dominar la ment i no deixar que ella ens domini a nosaltres. Quan aconseguim que aquesta eina increïblement potent que tenim sobre les espatlles faci el que nosaltres volem, des de calcular qualsevol cosa fins a simplement romandre callada i sense molestar, aleshores haurem vençut. Tot començarà a rutllar, els moviments es veuran clars, la vista s’aguditzarà i veurem els cantos on agafar-nos i on col·locar els peus amb una facilitat sorprenen, veurem els emplaçaments pels seguros que s'han de col·locar, fins hi tot soportarem millor el dolor dels encastaments, dels peus, del fred. Entrem en un estat d'intemporalitat. El temps s’esvaeix, no existeix res més al teu voltant que aquell canto on estàs agafat i el següent moviment que has de realitzar.

I l’ànima ... nosaltres, com a éssers espirituals que som o com energia que fem funcionar el nostre vehicle físic i la nostra ment, som els responsables de les nostres decisions, dels nostres actes, en definitiva triem si entrem en combat o no, si pugem amunt amb tot el que comporta o si avui no és el dia i baixem avall.

Si busquem a les antigues filosofies orientals trobem grans similituds amb el que passa quan escalem. El ioga per exemple. El text bàsic del sistema ioga son els ioga-sutras “aforismes del yoga” de Patañjali (500 d.C). Son la sintetització dels coneixements acumulats des de molts segles abans.

Patañjali es refereix a 2 mitjans (abhyâsa, “l’esforç per l’estabilitat de la ment”, i vairâgya, “desapego”) amb els quals s’obté l’estat de trànsit o nirodha total (aïllament de l’esperit de la matèria), meta final del yoga.


La serenitat i l’actitud de “desapego” són imprescindibles perquè es pugui produir la concentració de la ment. Imprescindibles també quan estàs en situacions límit a la paret. Quan els braços comencen a estar inflats i notes com les mans comencen a obrir-se i l’última assegurança que has col·locat està lluny. És aleshores quan ha de sortir el combatent, el samurai i calmar l’esperit amb una actitud de “desapego”, centrar la ment i començar a focalitzar la concentració.


També hi trobem grans similituds amb la filosofia Zen. El Zen va arribar al Japó al segle XII i va agafar gran popularitat entre els samurais ja que era una font de serenitat i determinació i molt vàlid com a complement mental i psicològic. Per ser un autèntic guerrer, no n’hi havia prou en tindre una bona preparació física, havia de formar-se espiritualment, per estar preparat i en els moments de conflicte, mantindre la serenitat i la ment en calma davant la proximitat de la mort.


Aquesta acceptació de la mort com una possibilitat més, et fa més fort per estar i actuar amb serenitat.

Fa poc va caure a les meves mans un llibre molt complert, segurament l’únic que tracta amb profunditat l’entrenament mental per escalar. Per acabar exposo una reflexió que fa John Long en el pròleg que crec que és del tot encertada, diu així:

“Encara que molts d’aquests principis han estat allí durant més de tres mil cinc cents anys, els deixebles de les antigues ensenyances mai es van posar a proba a 800 metres d’alçada al El Capitán. Només puc pensar que, veient als aventurers d’avui en dia exposant les seves capacitats físiques i mentals en les grans parets de roca del món, els antics mestres deuen estar somrient-nos des de els núvols, sabent que la seva sagrada tradició està portant-se a la pràctica d’una forma apassionant i extraordinàriament nova.”

Aquí teniu el "Corto: La piedra filosofal" que va fer el Joan Jorro.

La petita joia

La petita joia
En Pau probant la via ...